Un diagnòstic tardà

"Durant molts anys vaig sentir que era diferent, però no sabia per què.”
Des de petita tenia la sensació de no encaixar amb les altres persones. Em sentia com “la rara” i em costava molt relacionar-me amb els altres. Durant la infantesa i l’adolescència sovint em quedava sola, no perquè no volgués tenir amigues, sinó perquè no acabava d’entendre com relacionar-me amb els altres i sentia que la meva manera de ser no encaixava.
Des dels 11 anys vaig passar per diferents terapeutes, però durant molts anys ningú va identificar que era autista. Vaig rebre altres explicacions per al que em passava, principalment relacionades amb l’ansietat i la depressió, i fins i tot vaig estar medicada. Jo sabia que alguna cosa no acabava d’encaixar, però no sabia posar-hi nom.
La situació va començar a canviar quan van diagnosticar el meu fill. Primer li van detectar un trastorn general del desenvolupament i, més endavant, autisme. Quan vaig començar a observar algunes de les seves dificultats i comportaments, em vaig sentir identificada amb moltes coses. Va ser llavors quan vaig començar a informar-me i a plantejar-me que potser jo també podia ser autista. Tot i així, van passar aproximadament vuit anys fins que vaig rebre el meu propi diagnòstic, als 45 anys.
Mirant enrere, ara puc entendre moltes coses que abans no sabia explicar. Per exemple, sempre m’havia costat el contacte visual. Per intentar que no es notés, mirava el nas o la cella de l’altra persona en lloc dels ulls. Durant l’adolescència també imitava converses, gestos i maneres de fer dels meus amics perquè volia encaixar i no quedar malament. En aquell moment no sabia que estava fent un esforç per adaptar-me.
També he viscut dificultats relacionades amb la sensorialitat. Algunes textures, aliments, sorolls o llums poden resultar-me molt intensos. Hi ha sorolls que per a altres persones passen desapercebuts però que jo puc percebre amb molta intensitat i que poden arribar a molestar-me o distreure’m.
Rebre el diagnòstic va ser, sobretot, una alliberació. Vaig sentir que em treia una part molt gran de la culpa que havia portat durant anys. De sobte, moltes coses que m’havien fet sentir diferent tenien una explicació. Vaig començar a entendre que no era que no m’esforcés prou o que hi hagués alguna cosa malament en mi.
Però el diagnòstic no va fer que tot fos fàcil. Després de l’alliberament va arribar un procés molt important de tornar-me a trobar a mi mateixa. Durant molts anys havia intentat adaptar-me i encaixar, i això havia afectat molt la meva autoestima. Acceptar-me i reconstruir la meva identitat ha estat una de les parts més difícils.
Amb el temps també he començat a veure canvis positius. Ara conec millor les meves dificultats i tinc més estratègies per afrontar-les. Abans pensava que no podia fer moltes coses i tenia molta por de fracassar. Ara, en canvi, m’atreveixo a fer coses que abans em semblaven impossibles, com parlar davant d’altres persones o començar uns estudis.
Encara hi ha dificultats, especialment en l’àmbit social, i continuo treballant en la meva autoestima. Però ara puc entendre millor d’on venen moltes d’aquestes dificultats.
Si hagués rebut el diagnòstic abans, crec que hauria tingut més eines i que la meva autoestima no hauria arribat a baixar tant. Per això crec que és tan important parlar de l’autisme femení i fer-lo més visible.
El que m’hauria agradat saber abans: sentir-se diferent, tenir dificultats socials o haver d’esforçar-se molt per encaixar no vol dir que no hi hagi ganes de relacionar-se. De vegades, darrere d’una persona que sembla adaptada hi ha molt esforç que no es veu.
